21 mai 2006
Las vias priondas de la memòria
Jamai n’aurai tant de plaser coma de la pera - d’aquela letra – d’aquela pensada – d’aquela ròsa roja lo primier jorn d’estiu – lo signe qu’esperava pas, que me fasia pas enveja, que l’i avia pas quitament pensat. Lo signe tant petit que siaja de l’amor sus la vita de la destinada.
Aquí marcas ton pas, penosament ; ta rodau, pas per pas, l’as curada. I a los romegs, l’espinasson mai l’argfueilh.
Es pas ‘cepte, la via de la vita onte segues ta destinada, ont te forças de segre quela vita – sens ben saber, es verai, si era la tuá, si prenias ben ton sendarol, si anavas dau bon costat.
Coma saber ? Coma chausir ? La chausida, qui l’auria ? Que si sabias, lo jorn que ven après lo jorn, si coneissias lo mandin que serà lo ser, pas la pena de i anar veire, pas la pena de se levar. Segur t’endurmirias – venhe lo som, petit som-som – durmirias si podias per oblidar lo jorn planier, la via traçada. Eslamparias dessus, que tot çò que te platz quò es de passar delai la romejada, en l’eschaupir, en l’espoutir, en la copar fiala per fiala, las mans minjadas d’espinas e lo còr de penas – e bonaür !
E bonaür a chamin si quauqu’un t’espera qui pòrta una ròsa, una estiala ! La pitat lampa de la lampiròta entre doas fuelhas d’erba, un grun d’amor sus lo chamin.
Zo sabes plan, pertant, aquò ne’s pas l’amor.
Marcela Delpastre
"Las vias priondas de la memòria"
Ostal del libre
15006 Orlhac
13 mai 2006
Trobadors sus la via
1) GAUCELM FAIDIT
d'Usercha
DEL GRAND GÒLFE DE MAR
Gaucelm Faidit
o “Volem viure au país Lemosin...”
Gaucelm Faidit, grand trobador de la segonda meitat dau XII° segle, viviá dins lo ranvers d’Usercha. Avem conservat a pus prep septanta chants d’aqueu trobador. Gaucelm compauset un planh subrebeu per la mòrt de Richard Còr de Leon en 1198 a Chaslus.
Vaiquí son chant lo mai conegut sus lo tornar au pais apres la crosada en Orient.
Ai modernisat la grafia pas tant diferenta de la nòstra actuala. Ai fach una revirada vers per vers per monstrar que la lenga daus trobadors es de legir aisadament per nosautres Lemosins aus jorns d’auei.
Quo es lo poeme de la dualitat : - Malanança/Joi - Desconòrt/San e fòrt - Autra terra (benanança)/Pauc ort - Enuegs/Despòrt - Tòrt/Drech - Descendre/Pujar.., mas, subretot lo chant de l’amor de son país, de son païsatge mai de las gents que l’i damòron.
Ai ! Lemosins, plantatz-vos de charamelar e de gitar en lai lo vostre país e la vòstra lenga. Per gasanhar son drech e son arma salvar...
Vida dau trobador
“Gaucelm Faidit se fos d’un borg que a nom
Usercha, que es el ‘vesquat de Lemosin, e fos filh d’un borgès .
E chantava pieg d’ome del monde,
Efetz molt bons sons e bon mots.
E fetz se joglar per ocasion qu’el perdet al joc de datz tot son aver.
Òm fos que ac grand largessa,
e fos molt glot de manjar e de beure ;
Per ço venc gros oltra mesura.
Molt fos longas saisons desastrucs de dons e d’onor prendre,
Que plus de vingt ans anet a pes per lo monde,
Qu’el ni sas chançons non eran gracidas ni volgudas.
E si tolc molher una soldadiera
Qu’el menet longtemps amb se per corts,
E avia nom Guilhelma Monja.
Fort fos bella e fort ensenhada
E se venc si grossa e grassa coma era el.
E ella se fos d’un rich borg que a nom Alès,
De la marcha de Provença, de la senhoria d’en Bernart d’Andusa.
E Misser lo Marquès Bonifaci de Montferrat
Mes lo en aver e en rauba
E en grand pretz el e sas chançons.
Quela chançon fuguet escricha au retorn de
la 3° crosada vers 1192. Dins lo chasteu de sa
Dòmna Maria de Ventadorn, Gaulcem Faidit
se rejauvis d’èsser tornat au país Lemosin.
I
Del grand gòlfe de mar
E dels enuegs dels pòrts
E del perilhos far
Sei, merces Diu, estòrt ;
Donc pòsc dir’e contar
Que manta malanança
I ai sufert e mant turment
E puei a Diu platz qu’ieu torn’m’en
En Lemosin amb còr jauvent,
D’ont parti amb pesança
Lo tornar e l’orança
Li gracie, puei el m’o consent.
II
Ben dei Dieu mercejar,
Puei vòl que san e fòrt
Puesc’al pais tornar,
Ont val mai un pauc ort
Qu’en d’autra terr’estar
Rich’amb grand benanança ;
Car sol lo bel aculhiment
E’l onrat fach e’l ditz plasent
De nòstra dòmn’e lo present
D’amorosa coindança
E la doça semblança
Val tot quant d’autra terra rent.
III
Aur’ai drech de chantar
Puei vei joi e despòrt,
Solaç e dòmnejar
Car ço es vòstr’acòrd ;
E las fonts e’l rui clar
Fan m’al còr alegrança
Prat e vergier, car tot m’es gent
Qu’aura non dopte mar ni vent
Garbi, Mestre ni Ponent,
Ni ma nau no’m balança
Ni no’m fai mai doptança
Galea ni corsier corrent.
IV
Qui per Diu gasanhar
Pren d’aitals desconòrts,
Ni per s’arma salvar
Ben es drech, non pas tòrt
Mas cel qui per raubar
O per malacordança,
Vai per mar ont òm tant mal pren
En pau d’aura, s’adven sovent,
Que quand cuj’òm pujar, descend,
E qu’amb desesperança
L’i laissa tot en lança
L’arm’e’l còr e l’aur e l’argent.
Nòtas :
*1° estròfa :
-D’avans lo secle XVI° , lo “golfe” quo es lo gorg. Los conquistadors balheron queu nom aus gòlfes beus americans.
-Lo fare d’Alexandria, dins l’Antiquitat,era bastit sus l’Isla de Faros.A l’Atge Mejan lo fare de Messina (onte se tròba lo gorg de Charybde e los ròcs de Scylla) desinhava un estrech plan dangieros.
( de veire Le Dictionnaire Historique de la Langue Française - Robert)
-Gaucelm faguet una chançon per son despart a la crosada “Ara nos sia guitz”: «..s’ieu m’en part marritz. Ai ! gentils Lemosins el vòstre dous pais...»
*2° estròfa :
-L’òrt pitit e la terra-mair treveron l’esperit daus faidits lemosins daus secles de temps.
*3° estròfa :
-Imaginatz, dins lo chasteu de Ventadorn,la cort d’amor dins la sala bela de la tor redonda e vos, sietat a la fenestra, que vesetz los prats e los rius vers lo moustier e Gaucelm que fanfarona un pauc en contar los dangiers de la mar (tempestas e piratas)...
-Garbi es un vent dau S.O. , Mestre un vent dau N.O. et Ponent un vent d’O.
4° estròfa :
-Vers fòrça coneguts de Gaucelm sus la vanitat de conquerir lo monde en tut s’abolir. Lo moralista Cioran disiá be qu’aviá pas ganhat lo monde mas aviá perdut son arma tot parier !
-Lo juec de datz que fai bancuolar l’eime d’un costat o de l’autre pivela l’òme.
“Diu joga pas amb los datz” (Einstein)...
Qu’un sap ? L’arma (lo diuvenc)/ l’aur (la perfeccion alchimista) e lo còr (amor e pensada)/ l’argent ( richessa mas tanben cupiditat) se desraubon aus òmes mai aus quite Dius beleu...
Veire maitot “Les poèmes de Gaucelm Faidit” - Jean Mouzat - A G. Nizet 1965
Grafia modernisada e nòtas
Ivon Balès
11 mai 2006
Una mia novela sus la via dins lo país d'a Tula
Novela pareguda dins la 'Clau Lemosina')
“ En este mundo traidor
Nada es vertad ni mentira
Todo depende del color del cristal
Con que se mira ”
CHAMIN DE VITA
Un ser, fuguei convidat a minjar coma los amics a l’alberja “ Lo Dolmen ” d’Espartinhac. Aviám pron begut, minjat, chantat e ieu, commençava d’aver un pitit còp dins l’ala ; laidonc, me prenguet l’enveja de tombar l’aiga e sautei defòra onte una brava luna redonda raiava bravament.
Quò me bailet l’idéia de anar d’aiçanta au Dolmen a costat de la Vesera, sus sa mòta
que pensava me reviscolar un pauc : totas las clòchas dau ’nivers campanavon dins ma testa. M’enchaminava tranquiladament que la nhòla dau cròs normand m’empeschava
de prener paur.
La luna redonda bailava un lum a se creire en plena jornada, mas erám pas en genier, adonc i aviá pas de dangier de trobar lo leberon dins lo país. En arribar sus la mòta me conhei dins lo dolmen, e emb lo vonvonament de l’aiga de la Vesera, aguei pas mestier de “Som Som” per m’endurmir. Òme de Cròs Manhon dins mon cròs minhon, duermiá coma un enfanton tut en borlar lo picanpan de la serada. Fuguei desrevelhat per un estuflament estranh que me faguet tundir mas aurelhas. Me semblava qu’aviá desjà auvir quel aer en quauqu’un luec. Mas... òc-es ! Quo era “ la Lauveta ” ! Quò contunhet a tralala, mas d’una votz un pauc sadolarda. En tut chantar, lo tipe venguet tombar l’aiga contra la peira dau Dolmen. Ten! Me pensava ; un daus convidats aviá agut la mesma idéia que ieu... Una votz uflada, còp sec, petet de l’autre costat dau gabion.
«- Adiu, senher Uc, vòles beleu far frotjar las peiras coma l’amor de vòstra dòmna Eilis ?
- Gaulcem, dises màs de la conarias coma de costuma ! »
A ! pitit, era estonat ! Era tombat dins un juec de ròtle e per ma fe, los golhats fasián dins los trobadors.
Me traiguei tot doçament de l’agachon per pas treblar los dos tipes. A ! Oc-es ! Trobei dos garçs abilhats a la medievala, trapats a se borrar sus l’espanla.
Defòra quo era griselard ; aviá l’impression d’esser dins de la borra de coton . Mos dos galhards me vesien pas que batalhavon virats vers Userça. Subran, auvei una bramada que respondet dins tot lo cròs de la valada :
« Un partiment ! Uc, un partiment ! mas quo es LO partiment ..! »
M’appreimei dolçament de dos falords, e començei de trobar que i aviá quauqua ren que trucava dins l’afar. A ! pitit ! Eron de las tòrnas benleu ! Quò me faguet chause los amics.
L' escop dau segle ! Anava interviovar Gaucelm Faidit e Uc de la Bachalariá. Mas non, podiá los manhar tots dos ; eron mas de las mariòtas que fasien un cinemà totjorn tornat començat. Los dos manequins contunhava lor istòria sens ren chamnhar, ad vitam eternam beleu !
Fasien p’un piau cas de ieu ! E ben, anava segre aquilhs dos simulacres e veiriám be.
Parei l’aurelha per mielhs auvir lors maniganças.
«- Mon pitit Uguet, visa quela rota que ven daus bretons d’aiçanta a la mar. Que ne’n pensas ?
- Quo es una brava rota, e pas luenh d’aqui nòstre vielh companh Arnaud nos bailará una brava golada.
- Qu’un te parla de golada ! Auves ! La via de la vita es un chamin desjà endralhat que podem ren chamnhar o pusleu a tots moments podem decidar de la rota e daus eveniments...
Veici lo partiment qu’ anem far. D’a fuòc vers Tintinhac ..!
E ben ! Quò era pas possible ! Fasiá dins la filosofia Nio Aigte. Aviá remarcat maitot que platussaven pas en lemosin dau temps que Berta fialava. Bast ! Aviá pas achabat de ne’n veire. Anava me permenar coma mos dos amics. E chaminerám tot tres
suau sur la viá, ieu, en parar l’aurelha per mielhs segre lor parladis.
«- Amic Gaulcem, te dise que lo chamin es tot traçat e qu’avem màs a seguir la destinada donada per los lunons que veses amont-naut.
- Senher Uc, Diu nos bailet la libertat de chausir entre lo ben e lo mau e a chada capforcha de la via, podem tirar a drecha o a man mança. »
Justament ! arribavám au crosament dau Pueg de las Forchas e un tipe nos esperava, sietat sus una grossa peira. Miladiu ! Aviá oblidat ma pola negra ! Un Diable banut aus pes de bocaraud se botet d’en pes e saludet, en se clinar, los dos trobadors.
«- Los bogres dison que, ieu, sus terra, contròlle los dos tròç de la viá, mas tot-parier
per ‘nar a Tintinhac, qu’es a drecha...»
lo Cifer levet la coá dins n’esluciada d’infern.
«- En Gaucelm veses ben que sem oblijat de ‘nar a drecha se volem tuar nostra pepida ; la vita es ben traçada...
- Tot los chamins menon a Tintinhac, mas as rason, prenem l’ escorciera ; mas, totparier, quo es ieu que decide ! »
Per mon arma, qu’era pus brave que lo cinemà ! Mas quo me’n bailava de pensar a quela istòria de destinada e de chamin...
N’i aviá màs de tombar l’aiga per se far embarcar dins queu micamaca onte sabiá pas si ieu
menava o si era menat.
Còp sec, troberám dos pelegrins que eron a batalhar vigorosament au mitan de la viá.
« -Senhor, quela rota que mena a Sent Jaume balha segur las claus dau paradis tut en desliurar de lors chadenas los que la seguon.
-Mas, mon brave Peire, La Tutela d’a Tula pot d’enquera nos revirar e en luec de nos endralhar vers l’apòstre, nos menar a la mar chas los pagans. Qu’un destriá la bona viá ?»
Mos dos companhons eron p’un piau esbaubits de veire lo Bon Diu coma son disciple a platussar au mitan de la rota.
« -Veses amic Gaucelm, n’i a màs de contunhar la rota per aribar au paradis.
-Mas, podem trascimar la Corresa per anar chas los Sarrasins o seguir l’aiga vers la Galicia e son champ d’estialas.
Avem mestier de l’ajuda de nòstres angels gardians per trobar la bona viá.
Ieu, levei lo chap per visar dins lo ciau lo chamin de Sent jaume, nòstra galaxia que esblandejava dins la nuech. Tot era negre a l’entorn de nos ! Era a visar coma mos dos trobadors que los dos pelegrins avien disparegut. La viá dau ciau e la viá de la terra se junhaven benleu a l’origina dau monde.
Uc tornet prener la paraula, esbeluiat per l’espectacle:
« -La man de Diu nos mena dins la bona direccion, n’i a màs de chaminar sus la rota...»
- Una Petada Bela* e desmerdatz vos, ço ditz lo bon Diu ! Sem liures de nos despatolhar dins quela fanha. Anem ! Achabem de ‘ribar chas l’amic Arnaud. »
Prenguerám la davalada en direcion de la tor d’a Tintinhac que se jucava sus sa mòta en debas de la rota.
A l’entrada dau chasteu, nos esperava un chause bisard que parpalhejava e chiulava. Viguerei que quo era una espeça de machina de jogar o pusleu un jucsbòsque emb de las inscripcions dessur : “Per escotar un chant d’Arnaud de Tintinhac, botatz un euro dins la
fenda”. Còp sec, Gaucelm bailet una borrada sus la machina que se botet a tornar dire sens se plantar : “Cel de Tintinhac se merceja... Cel de Tintinhac se merceja...”
“Cel de Tintinhac...Tac tac tactactac tac tactac...” Lo pestelament dau picatar resona dins ma testa e lo solelh ralha tras las fuelhas e m’esblausis per moment. Sei tornat sus terra : dins lo Dolmen lo chap me dòl e lo chamin m’espera per contunhar sens coneitre lo jutjament dau partiment.
Anem ! Adissiatz mos companhons e bona rota !
“Via ! sus ! Que vei lo jorn venir apres l’alba”
Ivon Balès
*en francés : “Big Bang”
08 mai 2006
Un Chamin vielh
| |||||||||||||||||
